Diu en Sánchez Pinyol que la literatura és un espai on poden conviure idees i personatges molt diferents i tots fan la seva aportació.
Jo no diria que faig literatura, només escric coses, perquè, com diu l'Imma Monsó "hi ha gent que notem l'incompletitud de la comunicació" i per això provem de comunicar-nos continuament, de diferents maneres, en un intent de completar-la.
Parlant de completar, he escrit l’inici d’una
història.
Quan llegim un inici que s’acaba amb punts
suspensius, la màgia d’aquests fa que automàticament la ment vulgui acabar la
història i li busca inconscientment un final.
Un exercici per entrenar la imaginació.
Aquest és l’inici:
"El Ramón era el carter d'un poble no molt gran: un poble del nord, on el fred era intens a l'hivern.
El Ramón era conegut de tothom i les 2000 persones que hi vivien, apreciaven molt el seu bon humor. Sempre arribava amb un somriure als llavis i unes paraules boniques. D'aquesta manera, encara que les cartes que lliurava portessin notícies tristes, la gent sempre s'alegrava de veure'l.Una de les persones que més contenta es posava en veure el Ramón, era la senyora Carme, que vivia al final de l'últim carrer del poble, en l'última casa.
Ella sempre rebia cartes de la seva filla, que era auxiliar de vol i viatjava per tot el món. A vegades, la senyora Carme li demanava al Ramón que li ajudés a llegir les cartes perquè ella no s'hi veia prou bé.
Ell ho feia encantat, perquè el Ramón, curiosament, mai havia rebut una carta per a ell..."
