El procès sensorial i el procès perceptiu: L’inici de la competència emocional

Mires a travès de la finestra i observes el moviment de l’aigua (estímul distal). La natura és un continu moviment.  El “sentit” de la vista capta el moviment en un “procès sensorial” i observa ones en la superficie.

L’essència del moviment, la seva descripció, la manera com es produeix (en ones, en cercles, desordenadament…) és el “procès sensorial” que detecta un estímul distal.

Desprès, la nostra ment buscarà entre la informació que emmagatzema i els coneixements que té, per entendre aquest moviment.  I aquest serà degut a l’aire, o a un insecte que ha caigut i intenta nedar, creant cercles, o bé per altres motius.

I així, cadascú “veurà” aquest moviment interpretant-lo d’acord amb la seva experiència, la seva perspectiva espacial, els seus valors… en un “procès perceptiu” (estímul proximal).  Tenim que el “procès sensorial” detecta un estímul distal i el “procès perceptiu” el converteix en proximal per examinar-lo i reconèixer-lo.

En aquests procesos, les emocions juguen un paper fonamental. Saber reconèixer les pròpies es converteix, doncs en “l’habilitat de percebre amb precisió…; l’habilitat d’accedir a sentiments i/o generar-los…i l’habilitat de regular les emocions per promoure el creixement emocional i intel·lectual” (Mayer i Salovey, 1997)[1].
La capacitat per prendre consciència de les pròpies emocions es constitueix com el primer pas per regular-les i proporciona els recursos per l’autonomia i l’eficàcia emocional.
Aquesta serà la clau per la “negociació (amb) què les persones fan front a les situacions de risc” (Michael Rutter, 1993)[2] i que connecta automàticament amb el concepte de resiliència.
Si a més de prendre consciència de les pròpies emocions i de gestionar-les, aconseguim la capacitat de prendre consciència de les dels altres i del clima general que es genera en les relacions amb ells, estem en un salt interpersonal d’habilitats prosocials i de cooperació per influir en els procesos perceptius. Aquestes habilitats permetran competències lligades amb els conceptes de comandament i lideratge i també d’equips saludables.

Al final és la competència emocional la que porta a les persones, en l’entorn socioeconòmic actual, a la producció col·laborativa de coneixement, productes i serveis. 
El motor de tota evolució, revolució i canvi.

---

[1] Mayer, J. D. i Salovey, P. (1997). “What is emotional intelligence?”, a P. Salovey & D. Sluyter (Eds). Emotional development and emotional intelligence: implications for educators (p. 3-31). Nova York: Basic Books.

[2] Rutter, M. I Rutter, M. (1993): “Developing Minds: Challenge and continuity across the life span”.  Penguin psychology. Califòrnia

La porta de la felicitat

Diu Kierkegaard que “la porta de la felicitat s’obre cap a dins” així que “cal retirar-se una mica per obrir-la”

El camí interior no és fàcil però els canvis sempre es donen des de l’interior, els canvis de l’exterior es produeixen com a conseqüència.

La vida és un continu aprenentatge i les casualitats no existeixen, com deia Borja Vilaseca en un article en El País, en què feia esment a dues lleis (la de la sincronicitat i la del karma) i una teoria (la del caos).  

Aquestes proven que els successos en les nostres vides tenen la finalitat de l’ aprenentatge i que els provoquem amb les nostres decisions, responent a les nostres necessitats del moment, sense adonar-nos que en realitat necessitem molt poc per ser feliços. 

Santandreu opina que “la nostra pròpia responsabilitat és tan simple com ocupar-nos de nosaltres mateixos” i només això ja ens porta a la felicitat.

No cal buscar respostes a totes les preguntes, ni solució a tots els problemes, cal escoltar el nostre interior, retirar-nos una mica, intentar conèixer les nostres emocions i actuar conforme a elles.

Li diuen “ser autèntic/a”, “ser honest/a”, “ser valent/a”, “ser fidel a un/a mateix/a”.

I aquí és quan s’ obre la porta de la felicitat.

Sembla fàcil... però cal entrenar...

Referències:
- Vilaseca, Borja (2011): “Las casualidades no existen”. El País. Març 2011.

- Santandreu, Rafael: “El arte de no amargarse la vida”. Editorial Oniro. Paidós Divulgación. 2014

La resiliència

Tot just fa un any aproximadament, parlava de les emocions i del paper bàsic que desenvolupen en l’aprenentatge. 

 Avui, em trobo enmig d’un aprenentatge d’aquells que ensenya viure, d’aquells que s’ha de tirar d’autocontrol, de contenció, de normalització i de modificació del pla J de vida... (sii!! , ja vaig per la J, i el plan A esta lluny, però encara queden moltes lletres)

Resulta que em toca aplicar tot allò que teoritzava.

He fet recerca sobre els AVE (Aconteixements Vitals Estressants) i d’acord amb l’escala de  Holmes y Rahe les puntuacions de les “unitats de canvi de vida” que podria aplicar sobre els aconteixements de l’any passat, podrien portar un risc moderat d’emmalaltir. 

En aquestes ocasions els recursos, la imaginació, el positivisme, les habilitats personals, la xarxa de suport social i la manera de treballar-se, tindran un paper fonamental.  La veritat és que és més fàcil parlar-ne que portar-ho a terme.

El nivell d’exigència és alt, però et jugues la vida (literalment). Els factors protectors et poden “salvar” de la “mort sobtada”, però sobretot els mecanismes que l’ésser humà desenvolupa en relació amb el concepte de resiliència , allò que Michael Rutter (1993) va denominar com “la negociació que les persones fan front a les situacions de risc”

març de 2017

 

Referència:
- Kotliarenco, M. Angelica; Cáceres, Irma i Fontecilla, Marcelo: “Estado de arte en resiliència”. Organización Mundial de la Salud. Julio 1997.