DIARI D’UN
VOLUNTARIAT
Desprès d’un d’aquells cops baixos que en algun moment et
dona la vida, que et deixa perdut, sumit en la foscor, sense aire... les
rutines de cop canvien i cal tornar a
començar des de l’inici, a replantejar-ho tot de nou.
Havia de refer l’agenda amb les poques forces que tenia.
La ment s’havia aturat en un sol pensament i
no deixava espai a altres idees, el procés de creació era costós, es feia
difícil construir res...
No estic explicant res que no hagi passat a altres persones i
tothom en algun moment ha hagut de passar algun procés de reconstrucció. Fins i tot, jo mateixa, en una altra època de
la meva vida.
D’aquesta manera començava el procés del meu dol.
Sabia que em portaria temps i tenia ganes que
passes ràpid...el procés, no pas el temps que necessitava exprimir-lo al màxim
i a això m’hi vaig posar.
Aprofitant l’inici de l’any 2017 i en aquest estat les coses,
em vaig plantejar activitats que no hagués fet abans: aprendre a ballar, fer
ioga, fer algun esport diferent (vies ferrades, caiac...), apuntar-me a un
voluntariat... i altres que pugues convertir en rutines: sortir a fer rutes en
bici, a caminar, al cine, fer alguna formació...
I anava provant activitats i comprovava si alguna d’elles
havia aconseguit canviar el meu estat d’ànim, ni que fos per unes hores. Si era així, repetia l’experiència.
Algunes persones que m’estimen i altres que volien ajudar-me,
em donaven consells. Consells com ara,
has de deixar-te “fluir”....
I això com es
fa?
Fixa’t en els senyals que et dona la vida.
I on són aquests senyals?
No hi pensis.
I com es fa per aturar la ment?
Així, vaig arribar a aquest voluntariat amb una idea que
estava ben clara en la meva ment:
havia d’ocupar temps del meu dia a dia per no
deixar lloc a aquell pensament on s’aturava la meva ment a totes hores i que
repicava constantment, en el mateix lloc, sense pausa...⏰
El voluntariat que faig tracta de fer acompanyament a les “persones grans” (un dia ja parlarem d’aquest
terme) que pateixen soledat no volguda, es lluita contra la soledat que fa tan
de mal. Bonic, oi?
En l’entrevista amb el tècnic, vaig ser molt sincera:
necessito aturar la ment, distreure-la i no estic pensant en aportar res a les
persones grans (sobretot perquè pensava que no podria aportar res en aquelles
condicions), sinó en sentir-me millor, obtenint algun tipus de satisfacció,
havent de centrar el cap en altres coses que no tinguin res a veure amb les
rutines que tenia fins llavors.
Mentre provava classes de diferents balls i mirava
pel·lícules d’estrena, arribo al maig de 2017.
El 17 de maig és el dia de Sant Pascual, aquell sant al que
se li demanen les peticions desesperades... (interessant, oi?).
I va ser el dia en què vaig anar a conèixer a
la Ma. Jesús. Es va donar la
circumstància que ningú no em va fer l’enllaç, així que vaig arribar a casa
seva i em vaig presentar jo sola. En el
primer moment crec que ens vàrem caure bé, encara que van estar una mica a
l’expectativa les dues.
A partir d’aquí, cada dimecres jo tenia una estona ocupada a
la tarda. Jugàvem a les cartes (em va
ensenyar a jugar al tute) i jugàvem al rubicub.
Em guanyava sempre, tenia la ment molt clara amb una memòria
forta que recordava totes les jugades i cartes i comptava molt ràpid.
A mi em passava el temps volant i a més rèiem molt. Vaig
conèixer a diversos membres de la família i tothom encantador.
De seguida, amb el bon temps vam començar a sortir amb el
caminador i ella estava contenta que li sentava tan bé aquest exercici, per la
qual cosa vàrem plantejar fer-ho dos cops en setmana en comptes d’un de sol,
però encara no havia hagut temps de començar, que la Ma. Jesús va caure i es va
trencar el maluc.
Aquell estiu el vam passar entre operacions i recuperacions
que no acabaven de tenir fi. No obstant
això, tinc un record molt tendre de la relació tan maca que vàrem construir en
aquell temps i no només amb ella, sinó amb tota la família que actualment em
consideren un membre més.
Hi anava sovint a l’hospital: Sortia de treballar i me n’anava
directament; Els caps de setmana sortia
amb la bici a fer una ruta que sempre tenia el seu final allà; Anava a passejar
o a comprar i hi passava un moment.
No ho recomanen, perquè el vincle s’enforteix. Això jo no ho mesurava.
Mai oblidaré aquelles tardes d’estiu: ho vaig passar molt be
berenant amb ella i llegint per a ella un llibre de la biografia de Grace Kelly
que mai vàrem acabar.
L’estiu va deixar pas a la tardor i aquesta a l’hivern i van
haver de portar-la fora del municipi, a una residència a Caldes de Montbui, a
uns 17 km de casa.
Un dia li vaig dir que no aniria a veure-la cada setmana i
que ella havia d’agafar forces per tornar a casa quan abans i així podríem
tornar a quedar com abans de la caiguda i sortiríem a caminar un altre cop.
Ara penso que ella sabia molt abans que nosaltres que ja no
tornaria a casa mai.
El primer cop que vaig tenir por de que ella marxés va ser a
prop de Nadal.
Un dia la seva filla em va dir que no estava bé i que havia
estat molt desanimada.
Va ser la primera vegada que vaig pensar que potser ens
deixaria i vaig demanar que si us plau, no fos al Nadal. Ja són unes dates prou dures de passar perquè
a sobre es converteixin en l’aniversari d’un comiat.
Vaig plorar molt en aquell Nadal i la vaig anar a veure la
mateixa nit de Nadal. Estava feble i
desanimada. En marxar li vaig dir que
tornaria aviat...
No va ser fins al 17 de
febrer, just quan feia 9 mesos que ens havíem vist per primera vegada.
Va
plorar en veure’m i era la primera vegada que la veia plorar. Jo vaig aguantar com vaig poder mentre ella
em podia veure, desprès de sortir de l’habitació...ja no.
Encara no sabia que era l’última vegada que
parlaria amb ella: uns dies desprès la seva filla em trucava per donar-me la
nefasta notícia de la seva partida. Era
com si ella hagués estat esperant que jo anés a veure-la per marxar.
Una bonica història d’amor que va durar com un embaràs (9 mesos) ens va
unir i ja s’ha quedat en el meu record per sempre. La meva primera cursa en bicicleta (una
competició per reivindicar el paper de la dona a la societat, mitjançant l’esport) li vaig
dedicar a ella.
Desprès: M’he reunit amb la filla i els fills i les joves i
el gendre i, tots els nets i netes i, fins i tot, he tornat a aquell pis del
carrer de Llevant, quasi enfront de l’estació de tren, per participar d’un
dinar familiar amb part del menjar preparat per ella i conservat en el
congelador, quasi com si fos expressament fet per l’ocasió d’aquella reunió
pòstuma per recordar-la.
La propera vegada, ja no serà igual.
És com el primer amor... El primer amor marca l’ànima, el
primer amor t’eleva fins al cel i desprès es transforma en una caiguda lliure
des de l’infinit i sense paracaigudes (això passa encara que aquest primer amor t'agafi amb 50
anys i amb una filla ja criada). Els altres
amors ja no seran mai igual.
Sempre hi haurà un abans i un desprès...
Avui, a punt del 17 de maig, Sant Pascual,
tocava fer balanç... per no oblidar res...
