La
resiliència
Tot just fa un any aproximadament,
parlava de les emocions i del paper bàsic que desenvolupen en l’aprenentatge.
Avui, em trobo enmig d’un
aprenentatge d’aquells que ensenya viure, d’aquells que s’ha de tirar d’autocontrol,
de contenció, de normalització i de modificació del pla J de vida... (sii!! ,
ja vaig per la J, i el plan A esta lluny, però encara queden moltes lletres)
Resulta
que em toca aplicar tot allò que teoritzava.
He
fet recerca sobre els AVE (Aconteixements Vitals Estressants) i d’acord amb l’escala
de Holmes y Rahe les puntuacions de les “unitats
de canvi de vida” que podria aplicar sobre els aconteixements de l’any passat, podrien
portar un risc moderat d’emmalaltir.
En
aquestes ocasions els recursos, la imaginació, el positivisme, les habilitats
personals, la xarxa de suport social i la manera de treballar-se, tindran un
paper fonamental. La veritat és que és
més fàcil parlar-ne que portar-ho a terme.
El
nivell d’exigència és alt, però et jugues la vida (literalment). Els factors
protectors et poden “salvar” de la “mort sobtada”, però sobretot els mecanismes
que l’ésser humà desenvolupa en relació amb el concepte de resiliència , allò que Michael Rutter (1993) va denominar com “la
negociació que les persones fan front a les situacions de risc”
març de 2017
- Kotliarenco, M. Angelica; Cáceres, Irma i Fontecilla, Marcelo: “Estado de arte en resiliència”. Organización Mundial de la Salud. Julio 1997.
