La resiliència

Tot just fa un any aproximadament, parlava de les emocions i del paper bàsic que desenvolupen en l’aprenentatge. 

 Avui, em trobo enmig d’un aprenentatge d’aquells que ensenya viure, d’aquells que s’ha de tirar d’autocontrol, de contenció, de normalització i de modificació del pla J de vida... (sii!! , ja vaig per la J, i el plan A esta lluny, però encara queden moltes lletres)

Resulta que em toca aplicar tot allò que teoritzava.

He fet recerca sobre els AVE (Aconteixements Vitals Estressants) i d’acord amb l’escala de  Holmes y Rahe les puntuacions de les “unitats de canvi de vida” que podria aplicar sobre els aconteixements de l’any passat, podrien portar un risc moderat d’emmalaltir. 

En aquestes ocasions els recursos, la imaginació, el positivisme, les habilitats personals, la xarxa de suport social i la manera de treballar-se, tindran un paper fonamental.  La veritat és que és més fàcil parlar-ne que portar-ho a terme.

El nivell d’exigència és alt, però et jugues la vida (literalment). Els factors protectors et poden “salvar” de la “mort sobtada”, però sobretot els mecanismes que l’ésser humà desenvolupa en relació amb el concepte de resiliència , allò que Michael Rutter (1993) va denominar com “la negociació que les persones fan front a les situacions de risc”

març de 2017

 

Referència:
- Kotliarenco, M. Angelica; Cáceres, Irma i Fontecilla, Marcelo: “Estado de arte en resiliència”. Organización Mundial de la Salud. Julio 1997.